Els 31 vaixells de l'Armada de Daverna al llarg d'un segle (1920-2020)

[Construccions de Tente]

I. L'arxipèlag de Daverna i la fundació de l'Armada daverniana

L'arxipèlag de Daverna és un conjunt de 40 illes situades a la Polinèsia, al bell mig del Pacífic. Perquè un europeu se'n faci una idea, era com ajuntar les illes Açores, les Illes Canàries i l'illa de Madeira, i multiplicar-les per 4.

En origen no estaven habitades, si bé alguns aborígens de Nova Zelanda hi passaven temporades, segons els moviments de la pesca. Des del segle XVII se la van disputar britànics, holandesos, portuguesos i francesos. Al segle XVIII hom va acordar que seria de sobirania britànica.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) l'arxipèlag va ser ocupat pels alemanys, atesa la seva posició estratègica enmig del Pacífic. En acabar la contesa, va retornar a sobirania britànica; tanmateix, les minories descendents d'holandesos, portuguesos i francesos van pressionar per tal de canviar l'statu quo de l'arxipèlag.

És així com, el 1920, Daverna va esdevenir un estat independent. La capital va passar a ser Nova Londres, la ciutat més populosa. Van adoptar com a ensenya una bandera totalment blanca amb tres estels grocs a l'extrem superior esquerre.

Per a organitzar la defensa, els davernians van decidir crear unes Forces Armades formades per dues branques: d'una banda, l'Exèrcit (compost bàsicament per infanteria, amb unitats d'artilleria i blindats; també hi estaven adscrits els cossos de sapadors i d'espionatge); i, de l'altra, l'Armada. Es va descartar crear una Força Aèria, ja que es va considerar que tant l'Exèrcit com l'Armada podien tenir unitats aèries (hi ha algun país que organitza les forces armades així).

Al capdavant de l'Exèrcit va posar-s'hi un coronel nord-americà retirat. Es va considerar que calien uns 20.000 soldats, i ja el 1922 n'havien reclutat 8.000 entre el jovent sense feina de l'arxipèlag, amb previsió d'arribar als 10.000 soldats el 1925.

De tota manera, el Govern davernià sabia que la principal amenaça militar no era una invasió terrestre, sinó el mar. En efecte, a l'arxipèlag hi havia moltes illes, i gairebé totes muntanyoses. Per tant, una invasió terrestre era una tasca àrdua. En canvi, l'arxipèlag era vulnerable a una ocupació amb vaixells de guerra, pel fet que hi havia molta aigua enmig de les illes.

Per això, quan el mateix 1920 el Govern davernià va crear l'Armada, va dotar-la d'un pressupost generós. Per a engegar-la i dirigir-la, es va contractar l'almirall japonès Gonsei Tokura, un oficial que havia servit a l'Armada del seu país. Cal tenir present que, en aquella època, l'Armada imperial japonesa (Dai-Nippon Teikoku Kaigun) havia pres una forta volada (per exemple, estava creant destructors molt avançats). El Govern davernià volia aprofitar-se de l'experiència de l'Armada japonesa.

Com que el país tenia com a ensenya la bandera blanca (amb 3 estels grocs a l'extrem superior esquerre), en Tokura va suggerir que la bandera de l'Armada daverniana fos tota groga. Si era tota blanca, podria confondre's amb la rendició. (Molts països empren la bandera del país com a ensenya de l'Armada, com els Estats Units, França o Espanya; però d'altres països fan servir com a ensenya de l'Armada una bandera diferent de la del país, com el Regne Unit, el Japó o Rússia.)

II. Anys 20: els inicis

Per a engegar l'Armada daverniana, el mateix 1920 en Tokura va contactar amb l'Armada reial britànica (Royal Navy). Cal tenir present que, durant els primers anys del segle XX, els britànics havien assessorat els japonesos a l'hora de crear la seva Armada. En Tokura va estirar aquest fil. L'objectiu era aconseguir vaixells de guerra, ja que les potències militars (els Estats Units, el Regne Unit --amb tot el seu imperi--, el Japó, Rússia, Alemanya, França, Itàlia) solien vendre's vaixells de guerra quan feia bastants anys que els tenien.

Els britànics (ja el mateix 1920) van oferir als davernians 2 vaixells. Primer, un cuirassat de mides modestes, provinent de la seva pròpia flota. Era l'Ulises, que duia com a identificació de gallardet 27-YX. S'havia construït el 1910. Tot i que encara era prou nou (tan sols 10 anys d'antiguitat), l'Armada britànica tenia una altra línia de cuirassats més moderns, els anomenats dreadnoughts, iniciats el 1906. El Govern britànic preferia disposar d'aquests altres cuirassats més innovadors, així que va preferir desprendre's dels cuirassats creats amb tecnologia anterior.

La configuració de l'Ulises era la d'un pont relativament endarrerit amb 4 fumeres (per a 4 motors, de manera que pogués córrer a la mar). Tenia una cuirassa prou gruixuda per a rebre impactes sense que se'n ressentís. Quant a l'armament, disposava d'una bateria de 2 canons a proa i 4 bateries de 2 canons posades als laterals (2 al mig del vaixell i 2 a popa). Era una potència de foc relativament alta per l'època.

El segon vaixell que els britànics van oferir als davernians va ser un creuer lleuger provinent de l'Armada austrohongaresa (en alemany era anomenat kleiner Kreuzer, és a dir, creuer petit). Es deia Orca. Era nou (creat el 1915), però, com que els autrohongaresos havien perdut la guerra, els britànics van quedar-se diversos vaixells seus com a botí de guerra (després d'una confrontació bèl·lica, els perdedors han de pagar als guanyadors una compensació). Els britànics volien usar els bucs austrohongaresos com a objectius de pràctiques de tir; però aquest creueret era nou i van considerar que en traurien més profit venent-lo.

L'identificador de gallardet original d'aquest vaixell era K-89 (la lletra K tenia raó de ser a partir de l'alemany kreuzer). En quedar-se'l, els britànics van canviar-li l'identificador: va passar a ser C-89-K (la lletra C a partir de l'anglès cruiser; la K van posposar-la perquè entre els britànics era costum posar darrere una lletra si havia sigut canviada).

El cost del creuer lleuger va ser relativament baix, ja que els britànics van vendre'l relativament barat per ser un vaixell bastant nou en aquella època.

Aquest creuer tenia capacitat de navegar moltes milles. Malgrat la seva menudesa, disposava de 3 bateries de 2 canons, si bé de calibre reduït (per això podia etiquetar-se com a lleuger). En tot cas, podia fer un bon paper a l'hora de presentar batalla.

Els mariners necessaris per a governar aquestes dues naus (uns 150) van ser ensinistrats per un equip d'oficials britànics que va desplaçar-se expressament a Daverna.

D'aquesta manera, l'Armada daverniana va disposar dels seus dos primers vaixells: el cuirassat menut Ulises i el creuer lleuger Orca. L'Estat Major de l'Armada va decidir que no canviaria els noms dels vaixells (contra el que se sol fer quan un país compra un buc de guerra a un altre país), i que, dintre del possible, també respectaria els números de gallardet. La raó d'aquesta decisió era que això permetia recordar a tothom (als Governs futurs, als mariners de l'Armada, a la població civil...) que la sobirania de Daverna era vulnerable militarment i que depenia de l'aportació de potències estrangeres. Recordar això permanentment elsi permetia estar en alerta i no abaixar la guàrdia ni militarment ni políticament ni diplomàticament.

III. Anys 30: el període d'entregueres, el moment més delicat

Als anys 30 el Japó va dur a terme una política expansiva molt agressiva. Va ocupar Corea, part de la Xina i diverses illes del Pacífic. La posició de Daverna, encara sense una flota consolidada, era molt delicada.

Aquell expansionisme va acabar amb la implicació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial (1940-1945), després que els japonesos ataquessin Pearl Harbor (a les illes Hawaii) per tal d'avisar els americans que no elsi posessin traves en el seu intent d'expandir-se pel Pacífic. Als japonesos elsi va sortir el tret per la culata, ja que finalment els americans van vèncer (i encara els russos, al final de la Segona Guerra Mundial, van prendre les illes Kurils als japonesos).

El cas, però, és que durant els anys 30 i la primera meitat dels 40, tots els països del Pacífic podien ser conquerits pels japonesos. L'Armada imperial japonesa (Dai-Nippon Teikoku Kaigun) era formidable: havia desenvolupat destructors moderns (tot i que alguns ja eren una mica antics a l'inici de la contesa), disposava de portaavions, disposava de cuirassats (el més important dels quals era el Yamato) i fins i tot estava desenvolupant uns submarins força grans capaços de portar avionetes a dins, que elsi hauria permès atacar ciutats de la costa del Pacífic dels Estats Units.

Davant l'amenaça tan contundent i la poca capacitat defensiva de Daverna a la mar, l'almirall Tokura va suggerir al Govern davernià desplegar dots diplomàtiques. Un cop va rebre l'autorització, ell mateix va contactar amb tots els coneguts que tenia dins l'Armada imperial japonesa i va aconseguir convènce'ls que Daverna podia ser aliada del Japó. Això va permetre que el Japó es contingués en la possible invasió de Daverna.

Per a refermar aquesta percepció, en Tokura va transmetre al Govern japonès la intenció de comprar algun vaixell de guerra als mateixos japonesos. De cara al govern davernià, el Tokura va argumentar que igualment la flota s'havia de fer créixer, per tal calia adquirir bucs de guerra. Si comprar-los al Japó implicava crear una certa sensació de compenetració, podria ajudar a mantenir la independència de Daverna.

Així que el 1936 es va acordar un programa de venda de bucs de guerra del Japó a Daverna. La primera unitat (i única) que es va vendre va ser un buc d'escorta, el Marte. Va arribar el 1939, tot i que havia estat construït el 1933.

Els japonesos no feien servir numeració de gallardet a la manera britànica (solament posaven numeració al casc dels destructors), així que el Marte va arribar sense identificador de gallardet. L'Estat Major de l'Armada daverniana va assignar-li com a número de gallardet EK-7. El numeral era perquè el Marte era el setè vaixell construït dins la seva classe. Quant al lletratge, EK, eren les que feien servir a l'Armada russa en aquella època per a designar els bucs d'escorta.

Quan el Marte va arribar a l'Armada daverniana havia acabat d'esclatar la Segona Guerra Mundial. Els britànics estaven desenvolupant el radar. Així que aquest giny va estar operatiu, l'almirall Tokura va encarregar als seus serveis tècnics que en creessin un i l'instal·lessin al Marte. En Tokura va entendre que el radar era un instrument imprescindible. Els dos vaixells que formaven l'Armada aleshores (l'Ulises i l'Orca) no en tenien. Per això, com que el Marte havia acabat d'incorporar-se a l'Armada, en Tokura va pensar que estaria bé instal·lar-n'hi un. Això permetia no només tenir-ne un, sinó també provar-lo amb vistes a instal·lar-ne en futurs vaixells que entressin a l'Armada daverniana. (La paradoxa és que tots els altres vaixells d'escorta idèntics que tenia l'Armada japonesa no disposaven de radar.)

IV. Anys 40, mitjania (immediata postguerra): política de rearmament (1)

A final del 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, en Tokura va jubilar-se. Com que els Estats Units havien vençut els japonesos, el Govern davernià va considerar que calia deixar d'estar sota l'òrbita japonesa i posar-se sota les faldilles nord-americanes, la nova potència mundial.

Així que van triar com a nou almirall de l'Armada en John Thompson, un oficial jove provinent de l'Armada nord-americana (US Navy), que tenia experiència en el teatre del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial.

En Thompson va rebre un encàrrec clar per part del Govern davernià: Daverna no podia tornar a estar sota l'amenaça d'una potència continental. El record recent de l'amenaça japonesa era viu; però és que, a més, hi havia altres potències a la regió a més del Japó, com la Xina, Rússia o els mateixos Estats Units (els dos darrers, amb una Armada molt potent); i això sense menystenir altres països emergents, com Xile (amb una Armada mitjana) o Austràlia (que era previsible que anés armant-se en el futur). Es podia dir que Daverna estava rodejada per gegants amb Armades capaces de posar en risc la seva independència.

En Thompson va posar-se mans a l'obra. La primera cosa que va fer va ser calcular el volum d'una Armada capaç de fer front a amenaces estrangeres. Després de fer diversos estudis i prospeccions, el seu Estat Major va considerar que el nombre adequat de vaixells de guerra per a defensar el territori havia de ser de 30, inclosos vaixells auxiliars (per exemple, vaixells de càrrega) i, si podia ser, algun vaixell portaaeronaus (tot i que això darrer era molt ambiciós). En aquell moment, la flota estava formada per tan sols 3 vaixells (el 10% del necessari!), amb l'afegit que, al cap d'una vintena o trentena d'anys, serien obsolets. A més, calia disposar d'un volum de marineria adient a aquest volum de vaixells; això implicava reclutar mariners però també formar-los. A més a més, en Thompson estava convençut que també calia disposar d'aeronaus (almenys helicòpters), perquè el domini de l'aire marítim havia esdevingut important a partir de la Segona Guerra Mundial. I, evidentment, també calia formar pilots. Per tant, hi havia molta feina a fer.

L'almirall Thompson també va ordenar que els plans d'expansió de l'Armada fossin per dècades. D'aquesta manera, en cada període sabrien de quants diners disposaven d'avantmà i podien prioritzar aquesta o aquella qüestió tàctica, organitzativa o tecnològica en cada moment en funció de les necessitats, del pressupost, etcètera.

L'objectiu més immediat era disposar de més bucs de guerra capaços de fer combat de superfície. Per això, a finals del 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, va contactar amb alts càrrecs de l'Armada estatunidenca amb l'objectiu d'aconseguir vaixells de guerra que els nord-americans tinguessin previst retirar de la seva flota.

Els mateixos americans estaven interessats a situar Daverna com a aliat seu al mig del Pacífic, atès que ja es dibuixava una nova confrontació: la Guerra Freda (entre els comunistes, liderats per la Unió Soviètica, i els capitalistes, liderats pels Estats Units). Aquella confrontació ideològica i econòmica va durar fins al 1990, sense que esclatés cap gran guerra; però van haver-hi guerres locals a l'Àsia derivades d'aquesta disputa (la Guerra de Corea, als anys 50, i la Guerra del Vietnam, als anys 60 i principis dels anys 70).

Les gestions de l'almirall Thompson van donar el seu fruit. El mateix 1945 (ja al desembre) els nord-americans van vendre 2 vaixells als davernians.

El primer era un destructor nord-americà que havia operat en la Segona Guerra Mundial, anomenat Aquiles i que tenia com a número de gallardet D-67. Havia estat botat el 1938 i, per tant, era prou nou.

Com que el destructor va néixer a finals del segle XIX com a antitorpediner (de fet, en francès i italià encara s'anomenen així: contre-torpilleur i cacciatorpediniere), en realitat el seu armament original estava format per canons petits (suficients per a enfonsar una torpedinera) i llençatorpedes. I per això mateix els destructors fins a la Segona Guerra Mundial eren vaixells relativament senzills, de poc tonatge i molt maniobrables. (Com es veurà més endavant, passada la Segona Guerra Mundial els destructors van adquirir un rol ofensiu més important i van anar guanyant importància, en detriment dels creuers, si bé mantenint la maniobrabilitat).

Per això el D-67 tenia una aparença senzilla. Disposava d'una bateria a proa i d'una altra a popa; quatre metralladores antiaèries; i llençatorpedes. Tanmateix, aquella configuració armamentística ja anava bé a l'Armada daverniana, atès que no tenia ni una torpedinera, i en Thompson considerava que també necessitaven capacitat torpedinera.

L'altre vaixell que va arribar a final del 1945 va ser un cuirassat de butxaca alemany: el K-35-H, que tenia el pompós nom d'Imperial.

Com havia passat a la Primera Guerra Mundial, els perdedors de la Segona Guerra Mundial van haver de rescabalar els guanyadors per les pèrdues. Així doncs, els Estats Units van quedar-se diversos vaixells de guerra alemanys, sobretot cuirassats antiquats i submarins (els temibles U-Boote).

Un tipus de buc de guerra de l'Armada alemanya en època nazi (Kriegsmarine) era el Panzerschiff, és a dir, el vaixell blindat. Tenia gairebé la mida d'un creuer de batalla (que eren gairebé tan grans com els cuirassats), però els nazis no van etiquetar aquests vaixells com a creuers de batalla ni com a creuers pesants (tot i que tenien altres vaixells etiquetats així), sinó amb una etiqueta nova, Panzerschiff (bé que a mitja Segona Guerra Mundial els mateixos alemanys van reetiquetar-los com a creuers pesants). El Panzerschiff més conegut va ser l'Admiral Graf Spee (enfonsat pel seu propi capità a l'entrada del port de Montevideo, a l'Uruguai, per tal d'evitar que fos capturat pels britànics, mentre feia tasques de corsari), si bé l'Armada nazi tenia dos vaixells més idèntics. D'aquest tipus de bucs, els britànics no volien dir-ne vaixells blindats (perquè podien confondre's amb els creuers blindats, un tipus de vaixell de guerra de principi de segle XX); però tampoc podien dir-ne cuirassats, perquè els alemanys disposaven de cuirassats molt grossos (el més conegut era el Bismarck i el seu germà bessó el Tirpitz). Així que els britànics van acabar dient-ne pocket battleship, és a dir, minicuirassat. (El mot pocket significa 'butxaca', però usat com a adjectiu significa 'petit'; per exemple, pocket bike és minimoto.) Per tot plegat, arreu del món aquesta mena de vaixells van ser coneguts com a cuirassats de butxaca.

Els nord-americans s'havien quedat un cuirassat de butxaca alemany, el K-35-H, que era relativament nou (s'havia construït el 1939). Els americans van emprar els vaixells alemanys com a objectius de pràctiques de tir, però l'Imperial era prou nou i encara es podia aprofitar. Davant la demanda dels davernians d'adquirir bucs de guerra, els nord-americans van considerar que en traurien més profit venent-lo. Així és com va fer cap a l'Armada daverniana.

L'Imperial disposava d'una capacitat de foc alta (com corresponia a un Panzerschiff): 6 bateries de 2 canons cada una (2 a popa, 2 a proa i 2 al mig del vaixell, encarats cap al lateral; a més, les de popa i proa estaven escalonades, per tal de poder disparar alhora si estaven encarades en la mateixa direcció). Era realment un gran vaixell de guerra, perquè, posat en paral·lel a l'enemic, podia disparar fins a 5 bateries alhora. A més a més, comptava amb moltes metralladores antiaèries. I hi havia també de 2 llanxes per a efectuar abordatges.

Com que l'Imperial tenia com a número de gallardet K-35-H, l'Estat Major de l'Armada daverniana va entendre que l'Ulises (el cuirassat menut d'origen britànic que havia servit a la Primera Guerra Mundial) podia considerar-se com de la mateixa tipologia (això és, cuirassat de butxaca). Per aquesta raó, l'Estat Major de l'Armada va decidir afegir una K a l'inici del número de gallardet de l'Ulises, i així va passar a ser K-27-YX.

V. Anys 40, segona meitat: política de rearmament (2)

Un cop traspassats aquests dos vaixells per part dels estatunidencs, en Thompson encara va intentar aconseguir un cuirassat. Un dels grans cuirassats nord-americans, de la classe Missouri o Iowa.

El Govern davernià va mostrar reticències als plans d'en Thompson. La raó és que, a final de la Segona Guerra Mundial, ja es veia que els grans cuirassats havien quedat obsolets, gràcies a l'aparició de l'aviació (i per tant dels portaavions), que podia delmar un cuirassat amb relativa facilitat (al capdavall, el Bismarck va ser inutilitzat per un avió britànic provinent del portaavions Ark Royal, i després destruït per un destructor; i el Yamato va ser enfonsat per avions americans). (Anys a venir, l'aparició dels míssils encara faria més obsolets els cuirassats. Encara que alguns cuirassats nord-americans es modernitzarien amb míssils als anys 80, com el Missouri, a final del segle XX un destructor llençamíssils tenia més capacitat de dany que un cuirassat.) Però en Thompson va contraargumentar que la pitjor amenaça de Daverna era la presència de bucs de guerra estrangers dins les seves aigües territorials. La presència d'un cuirassat permetia repel·lir amb molta facilitat qualsevol vaixell de guerra més petit, com un creuer o un destructor, i era justament això el que necessitava l'Armada daverniana. Els atacs amb torpedineres o avions contra el cuirassat davernià eren poc probables. La raó era que, si el cuirassat no sortia de l'arxipèlag (i no li calia, ja que els seus canons abastaven 20 quilòmetres, una distància, d'altra banda, que ni un creuer ni un destructor podien assolir amb els seus canons), tant els avions com les torpedineres de l'enemic havien d'endinsar-se en aigües territorials davernianes, cosa que volia dir passar a prop de les illes que conformaven l'arxipèlag. Per tant, les defenses antiaèries de les illes podien abatre els avions, mentre que les defenses costaneres podien abastar fàcilment les torpedineres. Si les defenses terrestres cobrien el cuirassat i el feien poc vulnerable, després els canons del cuirassat podien delmar una flota estrangera que s'atansés a l'arxipèlag. Així doncs, qualsevol flota que volgués apropar-se a l'arxipèlag no podria fer-ho perquè els canons del cuirassat els enfonsaria; i els atacs contra el cuirassat amb avions o torpedineres podia ser repel·lit per defenses costaneres. En Thompson va crear una expressió per a designar aquesta situació: una cadena de proteccions (el cuirassat protegia les illes i les illes protegien el cuirassat).

Així va ser com els nord-americans van traspassar un dels seus cuirassats a Daverna, el Tornado (BB-26). Disposava de 3 torretes de canons de gran calibre, 2 a proa i 1 a popa (la configuració normal d'un cuirassat nord-americà). També comptava amb una catapulta per a enlairar avions. A popa també tenia llençatorpedes.

Els americans usaven BB com a lletratge del gallardet per als cuirassats (de l'anglès battleship). Però, en aquest cas, extraordinàriament, els davernians van canviar-ne el lletratge i van posar-hi A-26. Amb la lletra A volien evidenciar que era el vaixell més important. En efecte, com que la flota daverniana ja tenia un cert gruix (6 vaixells), es va decidir que el Tornado també fos el buc insígnia de la flota.

VI. Anys 50: política de rearmament (3)

En Thompson també tenia entre cella i cella que calia un portaaeronaus. Com s'ha dit, la Segona Guerra Mundial havia evidenciat la supremacia dels portaavions en els combats navals (com en la batalla de Midway). En Thompson havia seguit de prop aquesta evolució i, per això, en planificar el decenni 1950-1960, va posar com a prioritari aconseguir un portaavions.

Els Estats Units tenien diversos portaavions que havien operat al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Alguns ja tenien anyets, i a l'Armada nord-americana li sortia més a compte vendre-se'ls ara (i treure'n rèdit) per tal d'iniciar la construcció de nous superportaavions.

Per això, el 1950 Daverna va rebre un portaavions nord-americà, el CV-36, que nomia Jupiter. També va adquirir avions als Estats Units i va contractar un programa de formació per als seus mariners, impartit per oficials de l'Armada nord-americana.

De la seva banda, el Marte (el vaixell d'escorta que havien adquirit el 1939 al Japó) va passar a ser assignat com a escorta del Jupiter, atès que els portaavions necessiten escorta (són vulnerables a un atac amb submarins, torpedineres o destructors).

Amb la compra del portaavions (amb els avions i les sessions formatives), en Thompson havia esgotat pràcticament tot el pressupost en defensa marítima de la dècada dels anys 50. Però l'Exèrcit (és a dir, les unitats d'infanteria) tenia unes necessitats i havia de comptar amb l'Armada per a dur-les a terme.

El 1950, l'Exèrcit ja estava format per 20.000 efectius. Però l'arxipèlag era extens. L'Exèrcit havia de poder traslladar tropes d'una illa a una altra en cas d'atac, i no tenia capacitat per a fer-ho.

Per a moure tropes d'infanteria, calia que l'Armada transportés aquests efectius amb els seus vaixells. Tanmateix, l'Armada no tenia bucs per a fer aquesta mena d'operacions. Es podria comptar puntualment amb vaixells civils, però era més efectiu disposar de vaixells militars ja prestos per a actuar.

L'Estat Major de l'Exèrcit va plantejar aquesta qüestió a l'Estat Major de l'Armada. Per tot plegat, les dues branques de les Forces Armades van presentar una proposta de compra de vaixells de transport de tropes. La idea era que poguessin recollir batallons d'una illa i transportar-los a una altra illa ràpidament en cas de necessitat. Els vaixells s'adscriurien a l'Armada, però el gruix del cost de compra seria sufragat per l'Exèrcit, ja que, com s'ha dit, aquell decenni l'Armada gairebé s'havia quedat sense pressupost per a compres en adquirir el portaavions.

El Govern va autoritzar l'operació i així és com, el 1954, els davernians van comprar als Estats Units 2 vaixells de transport de tropes que havien servit durant la Segona Guerra Mundial.

El primer era el TA-35 (anomenat Hercules), un vaixell proveït de 6 llanxes de desembarcament (tipus LD) amb capacitat per a transportar 200 soldats d'infanteria. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units havien fet servir desenes de vaixells com aquell per a ocupar illes del Pacífic en la seva lluita contra els japonesos.

El segon era un transportador de vehicles, l'Atlas. La proa podia alçar-se totalment, i això permetia als vehicles baixar per una rampa i sortir al mar molt a prop de la platja. Tenia com a número de gallardet LST-67 (encara que tècnicament el lletratge LST s'emprava per als grans vaixells que arribaven fins a la platja per a desembarcar-hi vehicles; l'Atlas no arribava a tocar la platja).

Els nord-americans primer feien desembarcar els soldats (amb les llanxes amfíbies) i, quan els soldats havien consolidat la platja, arribaven els camions, amb avituallament, armament, etcètera. Els davernians volien reproduir aquest model (encara que els soldats també podia desembarcar en un port, òbviament).

Amb aquella operació, l'Armada daverniana ja tenia capacitat per a transportar tropes d'infanteria de l'Exèrcit d'una illa a una altra.

A final del 1958 el Govern davernià va notificar a l'Armada, a l'Exèrcit i a altres departaments governamentals (com els hospitals) que tenia romanents del pressupost; que la situació econòmica prevista per al 1959 era molt positiva; i que, per tant, disposaven d'una mica més de diners per a gastar.

L'almirall Thompson va proposar a l'Estat Major de la l'Armada adquirir un nou tipus de destructor. Passada la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van desenvolupar uns destructors més potents: els del tipus leader. Eren més grans i amb més capacitat de combat. Un dels que els americans havien fet primer, com a prova, era el Bravo (D-453). Com que era per a provar aquest nou model i assajar millores, davant les peticions d'en Thompson als estatunidencs perquè elsi traspassessin vaixells, van decidir vendre'l als davernians. Va ser així com l'Armada de Daverna va disposar d'un destructor més potent i modern, que anés més enllà que el D-67. A més a més, el Bravo comptava amb un llençamíssils, un nou tipus d'arma sorgit en acabar-se la Segona Guerra Mundial; això també era d'interès per a l'Armada de Daverna.

VII. Anys 60, primera meitat: compleció (1)

Arribats als anys 60, l'economia daverniana rutllava força. El país s'havia anat industrialitzant (encara que poc) i el turisme era una font d'ingressos important. Això permetia a l'Armada (i a tots els altres departaments governamentals) ser més ambiciosos.

Davant d'aquesta situació econòmica tan positiva, en Thompson va proposar que, durant la primera meitat d'aquella dècada, l'Armada havia de completar els perfils de què mancava. Per això va apostar per incorporar a la flota un submarí i un portahelicòpters.

El submarí era perquè l'Armada disposés d'aquest tipus de vaixell. La seva capacitat d'aproximar-se d'amagat a naus enemigues era un plus. Encara que el sònar feia que un submarí fos detectat, al mateix temps un submarí podria romandre quiet sota l'aigua (llavors sí que era indetectable) i esperar per a atacar.

Fins aleshores, els submarins eren vaixells molt prims i curts, proveïts de llençatorpedes i un canó menut a coberta. Tanmateix, als anys 60 els soviètics estaven desenvolupant submarins atòmics, propulsats per energia nuclear i capaços de llençar míssils grans. Aquests submarins ja eren tan grans com un destructor.

En Thompson va convèncer l'Estat Major de l'Armada d'aconseguir un d'aquests submarins soviètics. Els russos els fabricaven en sèrie i, a finals del 1960, van acceptar de vendre'n un, el B-38, anomenat Orion, incloent-hi 8 míssils de llarg abast que podien anar a dins (però sense caps nuclears). La B era el codi que feien servir els soviètics per a aquesta mena de submarins, ja que significava bolshaya 'gran', per la grandària d'aquests submarins en comparació amb tots els que s'havien fet fins aleshores. Els davernians van respectar aquest codi com a lletratge del gallardet (en comptes de la S, que feien servir els europeus, o SS, que feien servir els nord-americans).

L'Orion disposava de capacitat de llençar torpedes (com qualsevol submarí anterior; per tant, era un hunter-killer, per usar la nomenclatura nord-americana) però també, com s'ha dit, míssils grans. Aquesta darrera prestació permetia que el submarí, trobant-se en un extrem de l'arxipèlag, pogués llençar míssils grans a l'altra punta de l'arxipèlag (si s'hi trobaven naus enemigues).

Pel que fa al portahelicòpters, en Thompson va argumentar que seria bo que l'Armada disposés d'un contingent d'helicòpters i una nau que pogués allotjar-los, fer-ne el manteniment i transportar-los en grup.

Els helicòpters podien desenvolupar diverses funcions: missions de reconeixement; transport de tropes (encara que en quantitats modestes: un màxim de 6 soldats per helicòpter); i fins i tot atac aeri (a altres vaixells, a tropes d'infanteria invasores, etcètera).

El 1959 l'Armada italiana havia començat un portahelicòpters, el Sant'Andrea (PH-28). Però el 1962 van decidir aturar-ne la construcció perquè van considerar que no s'ajustava a les seves necessitats. En Thompson coneixia les vicissituds d'aquest projecte i va convèncer les autoritats italianes que acabessin el vaixell per tal de vendre'l a l'Armada daverniana. El Govern italià va veure-ho com una ocasió de recuperar la inversió feta en el disseny i els inicis de la construcció, així que va ordenar acabar-lo i, el 1962, va ser transferit a l'Armada daverniana.

El Sant'Andrea podia allotjar 4 o 5 helicòpters sobre la coberta. A l'interior tenia espai per a fer les funcions de garatge i taller. A més, quant a armament disposava de canons i un llençamíssils. Tot seguit, l'Armada daverniana va comprar 3 helicòpters a l'Exèrcit de la Xina, per tal de dotar el Sant'Andrea d'unitats de vol.

VIII. Anys 60, segona meitat: dotació de logística

El 1965, l'Armada daverniana ja tenia un cert gruix: comptava amb un portaavions, un portahelicòpters, 7 vaixells de combat de superfície (entre els quals hi havia un gran cuirassat), un submarí i 2 vaixells de transport de tropes.

Com que la situació militar de l'Armada era prou bona i no hi havia una necessitat immediata de renovar vaixells, i d'altra banda calia disposar de suport logístic (atès el gruix de l'Armada), l'almirall Thompson va considerar que, en aquell moment, calia destinar els esforços econòmics a dotar l'Armada d'unitats de logística.

Així, el 1967 l'Armada de Daverna va incorporar un petrolier militar, el Pluton (AO-68), provinent de l'Armada nord-americana. S'havia construït el 1950 i els americans volien renovar aquesta part de la seva Armada.

El Pluton estava preparat per a abastir vaixells mentre navegaven. Comptava amb defenses antiaèries i també amb un heliport a popa.

Els estatunidencs empraven el lletratge AO per als vaixells de transport de carburant i, seguint la tradició, l'Armada daverniana va mantenir-ho.

I el 1968 va entrar en servei un vaixell de càrrega, el David (E-14). Va ser comprat a l'Armada xilena, ja que, tot i que era prou nou (s'havia construït el 1959), els xilens necessitaven diners i ja disposaven de dues unitats més idèntiques.

El David podia transportar de tot: des de menjar i aigua fins a armament i munició (qüestió important per a naus com el submarí, ja que no podia allotjar grans quantitats de torpedes i míssils), passant per carburant dins bidons. Tenia dues grues gegants a proa i altres braços arreu del vaixell per a poder carregar i descarregar. A més, disposava d'una catapulta per a avions; és a dir, podia carregar material en un hidroavió i, d'aquesta manera, transportar-lo a un vaixell llunyà si li urgia. Aquesta configuració permetia al David abastir 3 vaixells alhora (un ho feia ell mateix i els altres ho feia mitjançant hidroavions).

La seva presència permetia que la flota es pogués dispersar tranquil·lament per tot l'arxipèlag, ja que podia subministrar a tots els vaixells el material que calgués.

També dins la segona meitat de la dècada dels 60, i atesa la bonança econòmica, en Thompson va engegar la construcció d'una base naval a la mar. L'almirall era del parer que l'Armada necessitava una base operativa separada dels ports civils, que allotgés des de les oficines administratives fins a l'escola de mecànica naval, i que contingués magatzems. Això permetia als ports civils no ser objectius de bombes (si hi hagués instal·lacions militars, podrien ser objectius).

D'aquesta manera, el 1969 es va inaugurar la base naval militar, construïda a partir d'un disseny elaborat pels enginyers de la mateixa Armada daverniana.

La base militar disposava de dos magatzems (el segon, més menut, en el pis superior allotjava l'escola de mecànica naval); una grua gegantina; un heliport doble; un far; i una torre de control; a més de 2 radars i armament defensiu.

IX. Anys 70: compleció (2)

El 1978 l'almirall Thompson s'havia de jubilar. Als anys 70 tocava fer el recanvi dels vaixells de la Primera Guerra Mundial, que ja estaven antiquats. Tanmateix, en Thompson va considerar que més valia deixar aquella renovació per al nou almirall, ja que, d'aquesta manera, el nou almirall podria fer-ho a partir de les seves pròpies idees.

D'aquesta manera, en Thompson va dedicar els diners disponibles a aquella dècada a completar la flota de l'Armada daverniana, i que el nou almirall es trobés la flota totalment completa, de manera que només li calgués cercar recanvi per als 2 vaixells més antics (els que havien fundat la flota).

Per això, al llarg dels anys 70 en Thompson va incorporar 5 nous vaixells. Tots ells venien a cobrir una necessitat dins l'Armada.

El mateix 1970 va entrar en servei una corbeta, l'Atila. Una corbeta és un vaixell de guerra molt petit, i per tant allunyat del concepte de grans batalles sobre el mar (de fet, l'Atila tenia una sola bateria de 2 canons). La idea d'en Thompson era disposar d'un vaixell que pogués defensar la base naval (construïda l'any anterior). Un gran vaixell de guerra era poc útil per a això (només el D-67 podria fer-ho).

L'Atila provenia de l'Armada portuguesa, i s'havia construït el 1963. En aquell moment l'economia de Portugal passava un mal moment i el Govern portuguès va considerar millor desprendre's d'unitats navals per tal de mantenir el pressupost equilibrat.

Quan l'Atila va arribar a l'Armada daverniana, no tenia número de gallardet. Per tant, calia posar-n'hi un. Tot i que l'OTAN sola emprar la lletra G per a vaixells d'aquest estil, l'Estat Major de l'Armada va optar per la lletra J, que és la que feien servir l'Armada brasilera i l'Armada australiana. Així és com l'Atila va passar a tenir com a número de gallerdet J-3 (el 3 era perquè era el tercer vaixell de la seva classe dins l'Armada portuguesa).

El 1972 l'Armada de Daverna va adquirir una fragata llençamíssils, la F-121, provinent dels Països Baixos. La raó d'aquest vaixell era poder disposar d'una altra nau amb plena capacitat llençamíssils (al costat del submarí). A més, disposava d'heliport, de manera que podia acollir un helicòpter. L'Armada neerlandesa va fabricar-ne 4 unitats per a ells entre el 1969 i el 1971, i en Thompson va demanar que es fabriqués una cinquena unitat per tal de comprar-la. Com que era nova de trinca, no tenia nom, i l'Estat Major de l'Armada de Daverna va posar-li per nom Icaro.

El 1973 va entrar en servei un dragamines, l'Huron (N-1). La seva funció era desminar una zona si una flota enemiga hi havia posat mines. Cal tenir present que, si una zona marina estava minada, la flota daverniana no podria passar-hi. La presència d'un dragamines a l'Armada era necessària.

Aquest dragamines provenia de l'Armada espanyola. Era modern (s'havia construït el 1970), però el 1973 Espanya començava a patir una crisi econòmica del petroli i el Govern va haver de desprendre's d'unitats.

El 1975, el Govern de Daverna va decidir adquirir un guardacostes (cutter, en anglès). Va comprar-lo a principis del 1976 al cos de Guardacostes dels Estats Units. Era el Fenix (WMSL-49). La idea inicial era adscriure'l al cos de Policia i, per tant, que depengués del Ministeri de l'Interior. Tanmateix, passats uns mesos es va veure que era poc eficaç per al control del contraban. El Ministeri de l'Interior va canviar d'estratègia i va perseguir el contraban amb llanxes menudes. Davant d'aquest fet, el Govern va decidir transferir el guardacostes a l'Armada daverniana.

L'almirall Thompson va canviar-li el lletratge del gallardet (tot i respectant la numeració), posant-hi GC. Així, va passar de ser WMSL-49 a ser GC-49. Un guardacostes té poca capacitat ofensiva, de manera que, dins l'Armada, se li va assignar un rol de defensa costanera.

Finalment, el 1978 va entrar el servei un patruller, el Consul (P-2), adquirit a l'Armada argentina. Era molt menut. Això és així perquè la seva funció era poder entrar en estuaris i fins i tot entrar uns quilòmetres en els rius més cabalosos de l'arxipèlag, per si una acció militar s'havia de dur a terme en aquests espais (els altres vaixells de guerra eren massa grans per a això).

X. Anys 80, primera meitat: renovació (1)

El 1979 va entrar un nou almirall, en substitució d'en Thompson. El nou almirall era en Trevor Jones, provinent de l'Armada britànica (Royal Navy).

La primera tasca (peremptòria) d'en Jones era renovar els 2 vaixells de la Primera Guerra Mundial, ja obsolets (el C-89-K i el K-27-YX).

Per a fer-ho, va dotar la flota de dues fragates molt potents quant a foc.

El primer buc de reemplaçament va ser la fragata F-245, que va entrar a l'Armada daverniana el 1982. Formava part d'un programa de fragates desenvolupat per l'Armada francesa, per a ells mateixos però també per a vendre'n a altres països (com el Marroc). En Jones va interessar-se per aquest model (les primeres unitats s'havien començat a construir el 1980).

Es tracta d'una senyora fragata de grans dimensions, equipada amb canons, antiaeris i llençamíssils, i també amb un heliport i llanxes. Un vaixell molt potent digne de substituir el cuirassat de butxaca Ulises. Com que era nou de trinca (fabricat expressament per a Daverna), en comprar-lo no tenia nom. Hom va decidir anomenar-la Aries.

El segon buc de reemplaçament va ser la fragata F-5, que va entrar a l'Armada daverniana el 1985. Era un vaixell molt ràpid armat amb uns llençamíssils de llarg abast, molt potents. Va ser comprada a l'Armada de Suècia, que havia fabricat 3 unitats per a ells. Amb aquesta fragata, el creuer lleuger C-89-K podia retirar-se. Com que també era nova de trinca, calia posar-hi nom; en aquest cas, Nautilus.

Els dos vaixells que es retiraven no es van dur pas a desmantellar. Es van deixar a la reserva. L'Estat Major de l'Armada va considerar que la flota daverniana era completa; però que, en cas de guerra, si 3 o 4 unitats eren enfonsades, la flota quedaria molt tocada i no podria plantar cara a l'enemic. Tenir dos vaixells de guerra a la reserva, per antics que fossin, permetia reemplaçar vaixells enfonsats i continuar plantant cara. Per això, tant el K-27-YX com el C-89-K no van descomissionar-se, sinó que simplement van passar a la reserva. Tenien una dotació mínima per a fer-ne el manteniment i, en cas que haguessin d'entrar en combat, la idea era fornir la tripulació amb reservistes.

XI. Anys 80, segona meitat: renovació (2)

Un cop reemplaçats els vaixells de la Primera Guerra Mundial, l'almirall Jones va centrar-se en la renovació del portaavions. Aquest buc havia servit durant la Segona Guerra Mundial i també convenia reemplaçar-lo.

L'Armada nord-americana (US Navy) havia construït molts superportaavions als anys 60. Als anys 80 els reemplaçava per nous superportaavions encara més moderns i poderosos. En Jones va plantejar a l'Estat Major de l'Armada fer-se amb un d'aquests superportaavions americans dels anys 60 que estaven retirant.

Així va ser com, el 1987, el superportaavions Pacific (CVN-05) va entrar a la flota de Daverna. Els davernians també van adquirir caces a reacció a la força aèria nord-amerciana (US Air Force, o USAF).

Es tractava d'un superportaavions molt complet que, encara que fos construït el 1965, mantenia plena capacitat operativa. A diferència del Jupiter, el Pacific disposava de 2 plataformes elevadores als costats del pont (el Jupiter només en tenia una enfront del pont). El Pacific també tenia diversos llençamíssils. Aquell buc va passar a ser el vaixell insígnia de la flota.

Amb aquella incorporació, sumada a la trajectòria creixent (incorporació d'un submarí llençamíssils i d'un portahelicòpters, més la presència d'un cuirassat), l'Armada daverniana passava a ser un actor important en els equilibris militars del Pacífic.

De la seva banda, el vell portaavions Jupiter va deixar de ser operatiu com a vaixell de guerra; tanmateix, l'almirall Jones va donar-li un nou ús: vaixell escola (training vessel, en anglès). En fer-ho, van canviar-li el lletratge del gallardet (però no pas la numeració, que en casos així els britànics solien conservar-la, i en Jones, com a britànic, va mantenir aquesta línia). Així, el Jupiter va passar a ser tenir com a número de gallardet PA-36.

En esdevenir vaixell escola, l'Armada disposava d'una autèntica eina de formació per a la tropa. El Jupiter tenia de tot: canons (ideals per a aprendre a disparar), metralladores antiaèries, càrregues antisubmarines, una grua, una llanxa... en definitiva, tot el que era necessari per a aprendre a ser un mariner militar. Fins i tot podia servir per a formar pilots d'avions i helicòpters. L'únic que no tenia era llençamíssils; però ho van resoldre instal·lant-hi un simulador a l'interior, de manera que les pràctiques de llençament de míssils es feia virtualment.

XII. Anys 90, primera meitat: compleció (3)

Havent fet aquella renovació tan necessària, als anys 90 l'almirall Jones va centrar els seus esforços a dotar l'Armada de vaixells que la completessin en les seves funcions.

El 1990 van adquirir un destructor antisubmarí, el Triton (D-27). L'havien comprat a l'Armada brasilera, que al seu torn ja l'havia comprat a Alemanya. Disposava de càrregues antisubmarines (com molts altres vaixells) però, a més, duia un helicòpter amb el qual podia fer atacs a submarins des de l'aire. Aquell buc era necessari perquè l'Armada no tenia un vaixell d'aquell perfil: si volia perseguir submarins, ho tenia una mica difícil.

El 1992 l'Estat Major de l'Armada va proposar d'incorporar una barca hospital. A banda de servir per als militars ferits en combat, també podia donar suport a la població civil en cas d'una catàstrofe (per exemple, un terratrèmol), ja que els hospitals civils en terra ferma quedarien col·lapsats.

Així va ser com, aquell mateix 1992, va entrar a l'Armada una barca hospital provinent de l'Armada turca. La raó és que l'Armada de Turquia necessitava un buc hospital més gran, i, quan van obtenir-lo, van poder vendre's la barca hospital, més menuda.

Aquella barca hospital no tenia nom ni número de gallardet quan pertanyia a l'Armada turca. Per això, en arribar a Daverna, van posar-hi el nom senzill de Maria, i, com a lletratge del gallardet, AH, que és el que feia servir l'Armada nord-americana per aquest tipus de vaixells. Quant al número de gallardet, va ser l'1 (així, doncs, AH-1).

Finalment, el 1994 el Sydney, un petrolier militar provinent de l'Armada d'Austràlia, va incorporar-se també a l'Armada de Daverna. Era un model construït el 1981 i als australians se'lsi havia quedat petit. Els davernians necessitaven un vaixell que donés suport al Pluton, que començava a ser una mica vell. Com a gallardet van posar-hi AO-3; és a dir, van posar-hi el mateix lletratge que el Pluton.

XIII. Anys 90, segona meitat: renovació (3)

A meitat dels anys 90, el cuirassat Tornado (A-26) complia mig segle. Els mateixos nord-americans (que l'havien fabricat) en aquella època ja retiraven els cuirassats contemporanis al Tornado (com el Missouri o l'Iowa). Malgrat que la potència de foc era colossal, aquell cuirassat començava a ser antiquat.

El 1995, l'almirall Jones va plantejar a l'Estat Major la necessitat de substituir el gran cuirassat.

Als anys 60, els Estats Units havien posat en circulació uns grans creuers llençamíssils, de propulsió nuclear i proveïts d'heliport (el més conegut era el Long Beach). Eren uns vaixells moderníssims, amb una potència de foc considerable.

Als anys 80, l'Armada nord-americana va començar a retirar-los, substituint-los per creuers més menuts (que, de fet, es podrien considerar destructors), els de la classe Ticonderoga.

Davant d'allò, l'Estat Major de l'Armada de Daverna va considerar la possibilitat d'adquirir un d'aquests creuers portentosos dels anys 60. Va ser així com el 1996 el Cyclone (CN-120), provinent de l'Armada estatunidenca, va substituir el Tornado com a vaixell de gran capacitat ofensiva.

El Tornado no va ser retirat, sinó que va ser destacat davant de Nova Londres, la capital de Daverna, com a vaixell de defensa del seu port. En efecte, el port de la capital era un objectiu estratègic i, en cas d'invasió, havia de ser defensat. Les bateries potents del Tornado podien desbaratar els vaixells de desembarcament que s'atansessin al port de Nova Londres.

XIV. Anys 2000: renovació (4)

El 1999 en Jones va retirar-se com a almirall. El Govern davernià va optar per suplir-lo per una dona provinent de l'Armada russa, Elga Ivanova Poroixenko. Era una oficial que, després de l'esfondrament de la Unió Soviètica, volia un canvi d'aires i, per la seva banda, el Govern de Daverna va considerar que un oficial de l'antic bloc de l'Est podia donar enfocaments nous a la seva Armada, que, des del final de la Segona Guerra Mundial, s'havia fet gran sota el prisma d'oficials de països occidentals.

Just arribar el 1999, na Poroixenko tenia un repte davant: els 2 vaixells de la Segona Guerra Mundial (el D-67 el K-35-H) ja estaven antiquats i calia reemplaçar-los.

Per a substituir aquests dos vaixells, l'almirall Poroixenko va proposar la compra de dos creuers llençamíssils, si bé més petits que el Cyclone.

El primer va ser el Thor (CN-6), comprat a l'Armada de Noruega el 2000. Era un creuer dotat de dos potents llençamíssils, a més d'un heliport amb hangar. Havia sigut fabricat per a l'Armada noruega el 1988.

El segon va ser el Falcon (CN-3 ), comprat a l'Armada de la Xina el 2004. Era un model que la mateixa Armada xinesa feia servir des del 2000, i l'Estat Major de l'Armada daverniana va considerar que era bo disposar d'un vaixell totalment modern (el Thor tenia més anys).

Amb aquelles dues noves unitats, hom va poder reemplaçar el D-67 el K-35-H. Però aquests bucs no van ser retirats, sinó que van passar a la reserva (juntament amb els 2 vaixells que s'havien adquirit de la Primera Guerra Mundial).

El 2007 el Govern davernià estava en una situació pressupostària molt bona, perquè l'economia havia rutllat força bé els anys anteriors. Per això va dotar de més diners els diversos departaments governamentals (inclosa l'Armada). Amb això, l'almirall Poroixenko va poder fer una nova compra: un portaavions d'escorta.

La tesi de l'almirall Poroixenko era que si només tenien un portaavions (el Pacific), quan aquest es trobés en procés de reparació o manteniment (amb operacions que podien durar força temps) l'Armada es trobava privat d'aquesta força. Un segon portaavions, encara que fos més petit, permetria no deixar l'Armada sense aquesta força.

Per això el mateix 2007 van adquirir un portaavions lleuger a l'Armada britànica (Royal Navy), el Coronado (R-33). Els britànics l'havien noliejat el 1991 i volien canviar-lo per un altre amb més capacitat. Era petit a comparació dels superportaavions nord-americans (però era la mida que tenien en l'Armada britànica); però tenia prou capacitat per a allotjar aeronaus. A més, el fet que fos més petit ho suplia amb una major rapidesa i maniobrabilitat, atributs que, dins l'arxipèlag, eren força útils.

XV. Anys 10: compleció (4)

Les renovacions havien permès a l'Armada daverniana de mantenir una certa posició de poder militar sobre l'escenari del Pacífic.

Tanmateix, l'almirall Poroixenko volia elevar el llistó, i que Daverna passés a ser considerada, si no una potència naval, sí un actor que hagués de ser tingut en compte en cas de confrontacions navals futures. La tesi de l'almirall era que, amb una flota petita, un país sempre anava a remolc dels esdeveniments, i podia ser arrossegat a una posició compromesa. En canvi, amb més poder militar, el país tindria més capacitat per a prendre decisions pel seu propi compte.

És per això que, el 2010, na Poroixenko va proposar d'adquirir un creuer portahelicòpters, és a dir, un gran vaixell de guerra amb un heliport gran que pogués allotjar un nombre considerable d'helicòpters, inclosos els més grans.

L'Armada russa havia operat amb aquesta mena de vaixells des dels anys 60. El 2010, els russos començaven a retirar els models que havien entrat en funcionament a la segona meitat dels anys 80. Un d'aquests vaixells era el Dragon (I-853), un buc de grans dimensions, amb 2 bateries potentíssimes a proa i 4 llençamíssils, i una superfície d'envol i aterratge de grans dimensions, sota la qual hi havia un espai d'hangar enorme.

A mitjan 2012, el Dragon va ser comprat per l'Armada daverniana. Aquella adquisició, juntament amb el superportaavions i els creuers llençamíssils que s'havien adquirit dels anys 90 ençà, posava Daverna entre les grans potències navals.

Finalment, el 2017 l'Armada de Daverna va comprar un tercer buc de desembarcament, l'UD-37 (anomenat Tigre), provinent de l'Armada del Canadà. El vaixell, que havia entrat en funcionament el 2000, en realitat era mixt (per això tenia un lletratge de gallardet específic, UD). Portava llanxes de desembarcament per a tropes d'infanteria però també tenia unes bodegues molt grans per a transportar el que calgués: queviures, armes, munició... Era, doncs, un vaixell de desembarcament però no només de tropes, sinó també de càrrega. Per això, el Tigre completava l'Hercules i l'Atlas. Això permetia a l'Armada transportar més contingents de l'Exèrcit cap a qualsevol racó de l'arxipèlag.

---

[Tots els vaixells que apareixen en aquest muntatge fictici són models oficials de la marca Tente (com hauran deduït els tenters). La marca Tente va ser desenvolupada per Exin, una empresa de joguines de Molins de Rei (si bé posteriorment, quan Exin va plegar, la marca va passar a pertànyer a Educa Borràs, de Mataró). No hi són pas tots els models oficials de vaixells de guerra que va crear Exin; però sí que és una representació prou generosa de tots aquests models. Van del 1977 (el D-67 i dos més) fins al 1987 (l'I-853), més un model del 1990 (el F-5) (del 1977 al 1987, Exin va treure un o més vaixells de guerra cada any; però el 1988 i 1989 Exin no en va treure cap). La majoria són models que van ser comercialitzats en solitari, però d'altres anaven dins caixes que permetien crear diversos vaixells alhora, com Los intrépidos navíos, del 1978 (que permetia fer 8 bucs a l'encop), o Los tigres del mar, del 1981 (que permetia fer 4 bucs a l'encop). El portahelicòpters no va ser comercialitzat a Espanya, sinó als Estats Units, dins d'una caixa de 3 vaixells (anomenada Multimodel 370) desenvolupada el 1979 per Hasbro sota llicència d'Exin. D'altra banda, el submarí era un model alternatiu que apareixia en la caixa Los intrépidos navíos, però no figurava al manual d'instruccions, sinó que apareixia fotografiat en el lateral de la caixa.]